| Aquest
23 de desembre, abans que despunti el dia, estic de guàrdia. La
nit és clara i en el cel, molt brillant, l'estel del matí.
Al fons de la vall estreta i pregona, l'aigua de la presa de la Noguera
Pallaresa apaga l'esparpell quan es va formant la boira de la matinada,
que pujarà poc a poc fins als meus peus, em colpirà tot el
cos i m'esgarrifarà sota l'atuell lleuger, malgrat el reforç
de la manta.
Aquí dalt tot està en calma. Només els llums dels camions que remunten el riu, a l'altre costat, traiexen la presència dels altres. Ben lluny del nostre abast. A mà dreta, allà dalt, es retalla en el cel la silueta llòbrega de Fontllonga, el poblet on nasqué la meva àvia paterna, on m'ha portat l'atzar de la guerra. No hi queda ningú, ni veïns ni soldats, car no hi ha carretera, només camins de mula i la conca abrupta el protegiria de la guerra si no fossin algunes canonades que l'han desfigurat, inútilment tanmateix. Rumio els records recents d'un permís a Barcelona per a reveure els pares i amics i fer un salt fins a Olot amb el Manel per abraçar la meva àvia, l'altra, i la meva germaneta Rosita. Aquí només ens estem una dotzena d'homes i el tinent. De dia, ni tan sols hem de fer guàrdia. Els matins baixem fins al safareig proper amb el nostre caporal Josep, boig per l'aigua, que ens convida a capbussar-nos dins l'aigua molt freda, just el temps, per a nosaltres, la seva esquadra, de rebotar sobre la vorera i assecar-nos a corre-cuita. Ens allotgem en unes " xavoles ", un esvoranc a la paret del bancal i una teulada de branques i terra, sota les oliveres i alguna alzina del veïnat. La nostra tasca principal és recollir les olives madures caigudes dels arbres i algunes glans que torrarem el vespre a la llar de la cabana, per millorar la teca, molt frugal, creieu-me ! Una mica més amunt, hem heretat, a l'arribar, d'una cinquantena de metres de trinxera-refugi elemental que no necessitem ocupar. Més enrere, prou lluny, hi ha una casota enderrocada on faig de " milicià de la cultura honorari " i ensenyo a llegir i escriure a uns quants camarades. Es prop d'aquí que s'estan els meus companys Manel i Joan, en un altre grup de la secció. El Salvador, ell, és enllaç d'una altra secció, més amunt i més enllà. Acabada la guàrdia el dia es lleva, i penso
en el pantaló d'hivern, massa gran, que m'ha tocat, i que el Joan,
sastre jove, m'ha d'arranjar ben aviat, ja que el fred arriba a gambades.
|
| Només
entrar al cau, la terra es posa a tremolar, els canons peten a prop, els
obusos cauen sobretot damunt del poble i saltem tots cap a la trinxera.
Un fusell i cent cartutxos, en dos paquets, entre pell i camisa. En Porcar,
ell, porta el fusell metrallador txec que va estrenar brillantment pel
maig.
Davant nostre, no res. Sí, alguns homes avancen, fora del nostre abast, entre les oliveres. En canvi tot el poble fumeja i aviat una pluja de bales ens cau damunt venint d'allà dalt. Primerament, els trets son escampats peró ara ens prenen d'enfilada. A la meva esquerra, el tinent Pardillo remuga quelcom, titubeja, i cau d'esquena, una segona bala en el cap. A la seva esquerra, un altre camarada, tocat, cau també. A la meva dreta, en Porcar i l'Agustí, ajaguts, morts o ferits, ho sabrem més tard. Pel que fa a tots els altres, amb el meu company Creus, seguint les darreres instruccions del nostre tinent, sense defensa, rodolem rostos avall cap al fons de la conca i després ens llancem cap al turó on s'està el grup d'en Salvador, allà dalt. Quan hi arribem, el canoneig i el tiroteig semblen apaivagar-se. Algunes granades i trets dispers i la muntanya retroba la serenitat. Ens comptem i l'estrall és important : no tenim capità, el grup d'en Joan i del Manel han pres un mal camí i els han vist caure presoners. De fet, només el nostre grup ha estat en contacte. Els dies són curts. Esperem que es faci de nit i tornem sense fer soroll cap al poble. Creiem que no deuen pas ser molts per haver travessat el riu, més estret cap amunt, vorejat per l'espadat que semblava inaccessible i que no podiem cobrir, esclarissats per mor de la batalla de l'Ebre i de la travessada del Segre. Peró tenen grans mitjans, l'artilleria de muntanya i els morters que mai no hem tingut. No hi fa res ! Estem molt a prop, els sentim cantar i beure, i abans d'apercebre'ns ja llencen grapats de granades defensives i ràfegues de metralladora que xiulen per damunt nostre. Manifestem la nostra presència, redobla el foc, i retornem al nostre turó. Es negra nit quan la intendència ens reparteix per endavant el sopar de Nadal. Unes galetes, un bocí de turró i un glop del nostre xampany. Dormir per terra, esgotats per la vetlla i per l'emoció. L'endemà, ens fan aplegar més endarrera el que resta de la companyia. Només una sotragada: un obûs cau a dos o tres metres, s'enfonsa dins de la terra i no esclata ! Ens plantem prop d'un boscatge, en un prat; hi passem la nit. A la claredat de l'alba, estem en plena boira. N'aprofitem per aixecar-nos i estirar braços i cames. S'escampa la boira i un espetec de metralladora ens fa ajupir de bocaterrosa. Tot el sant dia l'hem passat sota el foc d'una màquina emplaçada en un pujol, allà dalt, sense poder moure'ns, ni nosaltres ni ells. Recordo que el carter, arrossegant-se, m'ha portat una carta amb una petita foto " record de la teva germana ". Una llàgrima no enceta el coratge. Ja és ben de nit quan l'Antolín, un jove comandant, ens ha vingut a trobar i ens ha explicat que hauríem de desallotjar la metralladora per a dominar aquest indret. Ell al davant, en la foscor, ens hem enfilat muntanya amunt, en silenci. Només Antolín té una granada. Prop del niu l'hem envestit amb grans crits per a impressionar-los, astúcia que altres vegades ha reeixit. Ai, més ai, aquest cop ha fallat. Davant meu, el comandant ha rebut de ple una ratxa i s'ha desplomat. A ras de terra, amb un company hem provat d'arrossegar-lo a cobert, peró ja és mort; hem recuperat la seva pistola i hem davallat a tumballons, a cegues. He fet un salt de l'alçada necessària i suficient per a fer voleiar el passamuntanyes de llana enfonsat fins a les orelles. L'aixopluc d'un caminet ens ha tornat cap a la companyia. Per a evitar el parany de la vetlla, ens hem reagrupat
una mica més lluny. Tenen els mitjans per a conservar la iniciativa
i només podem frenar llur progressió pel sol fet de
la nostra presència.
|
| Estem
en plena muntanya, limitats a l'esquerra per la confluència del
Segre i de la Noguera Pallaresa i només ens podem retirar cap a
la plana, arrupits cada dia contra els bancals de les olivareres. Provant,
cada nit una vegada més, de neutralitzar una metralladora, progressant
com els pells-roigs com ells deien, arribant fins a sentir la conversa
del homes : " tira una ràfega de quan en quan per fer veure que
som aquí ". I les bales traçadores xiulen damunt dels nostres
caps. Quan som a prop, ens aixequem amb grans crits, com els indis, prou,
i no es mouen. Ens llencen granades que tenen a dojo quan nosaltres no
en tenim cap.
Per tant, no cap pànic. Els joves ens hem portat bé, amb els grans que ens donen exemple i ànim, amb poques excepcions. Hem cedit pas a pas, vuit o deu kilòmetres en dotze dies. Tanmateix algunes pèrdues. Comana els restes de la nostra companyia el sergent Molina, un anarquista vingut de França, voluntari a defensar la República i que és un alumne meu. El matí del 31, estàvem una mica a l'oest d'Artesa de Segre, prop de Baldomar. Asseguts, protegits per davant per un bancal, ens han repartit el panet i el got de vi que eren el nostre esmorzar i el sopar de la vetlla. Recordo que per primera vegada he vist avançar per un camí enclotat dos dels nostres tancs rodejats pels tirs dels artillers de l'altre costat. Molina m'havia près al seu costat com a secretari i segurament també una mica per a protegir-me, jo crec. Erem tan joves i ell irradiava un coratge tranquil. Ens estàvem dos bancals al dessota dels nostres companys, amb els sanitaris i els enllaços. De cop, un obûs va caure entre els tancs
i nosaltres, a una vintena de metres. Ens vam llençar a terra i
vaig sentir un cop al genoll esquerre. Ferit. La llitera estava aquí
peró de moment podia caminar i un xicot em va acompanyar fins al
primer socors una mica al darrere. Bon dia, una bena i cap a l'ambulància,
on m'havia precedit el barber, alumne meu per cert, i dos altres companys
malferits.
|
| Quina
impressió més corprenedora quan de cop i volta estàs
com absent de la guerra; una altra vegada ja havia sentit aquesta sensació
de veure la guerra de lluny, com al cinema.
D'allà al triatge, a Gos, sobre un turó, benvingut, una racció de sèrum antitetànic i un entrepà de sardines. La cama ja està rígida i el genoll inflat. El vespre, ja sóc a l'hospital de Calaf, sopa de llenties, un llit i una son de plom. Al despertar-me, em trobo invadit pels polls, submergit, imploro la infermera per a fer-li veure que estava net a l'arribar. M'envia a la dutxa i em dóna roba interior neta. Per damunt porto un pantaló greixós cedit per un cuiner, en lloc del que en Joan m'havia d'arranjar. Ignorava que el portaria fins a França. Detalls, peró en un conte els detalls comptent. De Calaf, el primer dia de l'any 1939, un tren sanitari em va portar a Caldes de Malavella on l'Hotel Termal servia d'hospital. Una curta escala a l'estació de Barcelona em va permetre de telefonar a un veí de casa per a poder donar, als meus pares i als dels altres quatre companys, les darreres noves conegudes. Enric Farreny Carbona
A la memòria dels meus estimats companys
Manel Trullols i Joan Monclús i també de tots els altres,
molts.
|