|
|
S |
empre he pensat que vaig tenir sort de néixer l’any 1920. I
ara ? direu. Si tinc ànim per desgranar uns quants dels molts records de la
meva ja llarga vida, ho comprendreu. Ja anireu veient per què més endavant,
però voldria esmentar algunes fites que em venen a la memòria i que potser no
tenen interès més que per a mi. Però aquest és el tracte : tot el que em vingui al cap, i
tal com em vagi venint, ho escriuré.
Recordo que cap als tres o potser
quatre anys l’angoixa que es sentia a casa pel meu oncle Quimet, soldat a
l’Africa, que no donava signes de vida. I encara me’n recordo més perquè quan
va retornar a Barcelona em va portar una bandera espanyola « que havia pres als moros ». Sí,
senyor… i encara la veig.
El meu pare
era sabater. Feia sabates noves en un taller i en feia i n’adobava fora d’hores
a casa nostra. Diria que com qualsevol obrer català d’aquell temps la primera
dèria pel fill era enviar-lo a l’escola, privada, pagant, ben entès. I des de
molt petit - tres anys- vaig anar a
estudi al carrer de l’Espanya Industrial amb dos mestres, l’un d’ells un
mossèn. Erem plegats de
totes les edats, els grans feien llegir als petits. « El primer
camarada » en la llengua castellana, que no era la de casa, i ho dic pels
que no tenen idea d’aquest primer trauma infantil que ens obligava a ser
bilingües. No vull dir que em sàpiga greu. A Sants, molts veïns eren de parla
castellana i podiem practicar així la primera lliçó de la urbanitat que només
obliden alguns ximplets per a donar peix a d’altres brètols que es queixen de
sentir parlar català a casa nostra.
L’ensenyament
era doncs molt elemental : llegir, escriure i les quatre regles. Les cinc
regles, la cinquena era la palmeta del mossèn que ens trucava els dits o la
palma de la mà segons el grau del càstig, el primer dels quals era quedar-se a
migdia o el vespre a esborrar la pissarra i recollir els papers estripats. Em
veig una tarda de tardor escanyant-me
amb « tos de gos », acompanyat a casa per un company i la mare
esverada que em porta al taller i envia a buscar el metge. Fa goig recordar el
nom d’un home de bé com el doctor Margarit. « Es la diftèria, diu. Corre a la farmàcia i porta’m el nou sèrum
antidiftèric ! ». Veig el meu pare sortir corrent, tornant
llagrimejant perquè ha hagut de demanar passar la tanda a la farmàcia i tot
seguit la punxada. Un xarop per a la tos, moltes hores d’angoixa, laringostomia
no, i vaig ser un dels primers infants que no es moriren de la diftèria en
aquella època.
Al bon temps et farem treure les glàndules
! Cosa nova també. De viu en viu, l’una després de l’altra, si no plores
tornarem en taxi ! I la torna va ser l’arribada l’abril del 25, d’una germaneta
rossa,
Quan dic que
cap als cinc anys ja llegia el diari, faig riure els meus fills ! Però és
veritat. A casa entrava cada dia «
Era el temps
de la dictadura d’en Primo de Rivera, de la lluita entre els sindicats
« lliures » i els sindicats únics, sovint a trets de pistola. El
carrer de Premià era tocant a l’Espanya Industrial, la gran fàbrica tèxtil i
molts veïns hi treballaven, La seva sirena ens donava les hores més sovint que
el campanar. Les vagues, de quan en quan, atreien els ocells de mala estruga de
la guàrdia civil i els he vist tirar a ull des de la carretera de Sants carrer
avall, mentre les nostres mares esverades ens aixoplugaven a corre cuita.
Llegíem les ressenyes partidàries del diari que no corresponien al que vivíem. Mamàvem
les tradicions de lluita dels barcelonins, una cultura que no ens donava
l’escola.
En aquell
temps miràvem enlaire quan passava un aeroplà, coneixíem els noms dels grans
aviadors, apreníem de memòria els equips del Barça, els noms dels corredors del
velòdrom de Sants i de
|
D |
’aquests
anys les etapes eren traçades per les estades a Olot ; no parlo de vacances,
noció desconeguda, car l’escola no parava mai. Encara no he dit que jo he
nascut, millor hauria de dir « sóc nascut » el 31 de març del
No conec
altres detalls pero sí sé que després de
més d’un any al Marroc, on anaven per torn els soldats, i la mort prematura del
meu avi Antoni, van llicenciar el meu pare abans del termini. Va tornar a Olot
per a casar-se el 1919 i anaren a viure a Barcelona, rellogats, a la botiga del
carrer de Premià. On jo devia haver nascut si no fos que la mare em va voler
fer olotí, més original que ser barceloní, oi ?
Per dir-vos
que durant l’anyada teniem sovint visites de gent o família d’Olot que venien
al metge o de compres a Barcelona, aprofitant-ne per anar al teatre amb mi com
a guia barceloní. Que n’he vist de revistes i de sarsueles ! Però no ens
esgarriem i tornem als mesos d’agost, quan amb l’un o l’altre, prenia el tren
fins a Girona i el carrilet fins a Olot. Noi, quin parfum em puja encara a la
nariu ! L’olor del ruscle, l’escorça d’alzina que servia per adobar els cuirs i
que fet serradures, s’assecava sobre els terrats i els patis per cremar-la
l’hivern. Barrejat amb la ferum del fem
que els bous escampaven tot i arrossegant amunt i avall les carretes dels
pagesos. Quin canvi d’aires
que recomanaven els metges als desnerits
com jo!
De menut jo,
els avis vivien a la carretera de Girona, tocant a casa del boter i del garatge
de can Baus. L’avi Joan, que ja era gran, treballava a can Tresserres de
carreter i encara no sabia que la seva imatge anònima, xurriaques a la mà,
passaria a la posteritat per l’Enciclopèdia Espasa : a la paraula
« carreta ». Menava, tot trempat, una galera, un carro gran
arrossegat per tres o quatre parelles de mules. « En Lleis » vermell
de cara, semblava reflectir el que tenia de gavatx, els seus pares eren
francesos, del costat de Lamanera, el poble més meridional de França, arran del
Pireneu.
El veig amb
la tartana quan ens venia a esperar a l’estació del tren d’Olot « que surt a l’hora i arriba quan pot ».
El veig el dia que vaig anar amb ell a una masia de Beudà, on convidat a berenar, vaig demanar com era
que sobre de la taula hi havia una cadena clavada : « és on era fermat el ganivet de llescar el pa, ordre del rei Felip,
maleït siga ! ». Aixó sí que és una arrel catalana. Quant s’aprèn prop
dels avis !
L’àvia Rosa, dels molts fills que va tenir
només va salvar-ne quatre, dos nois i dues noies. Era la imatge del
seny i de la bondat. Feia a casa els acabats del gènere de punt i guardava
algun noiet. En sabia de cançons i de sardanes, més que la meva mare, que ja és
dir ! D’aquest tresor de música i poesia n’he tret i trec encara moments de
goig de viure i una engruna d’humitat als ulls.
|
Q |
uantes hores
he passat mirant com treballa el veí boter de fustes i com treballen els
manyans de can Baus que adoben els autobusos Hispano Suiza que fan les línies
de Banyoles i Girona o cap a Sant Joan de les Abadesses. Mentre desmunto,
greixo i remunto les rodes del meu patinet cada dia, vaig amb ells a fer proves
i vaig criant l’afició a la mecànica. Amb en Jaume, el noi d’en Baus, més gran,
provem de forjar eines o ferradures. Mentre estic atrafegat capbaix a
l’enclusa, ve pel darrera i em « prova » entorn del coll una
ferradura roent que em va marcar per molts anys. Va fer córrer en Jaume molt de
temps quan de lluny veia l’avi fer cap a casa.
Els avis
vivien després al carrer del Carme, prop de la plaça, en un tercer pis, sobre
el boter de cuir, geperudet, que és un pou de coneixements, on vaig a beure
sovint. « Goita tu, barceloní
set-ciéncies, com t’ho faries per partir vuit litres de vi en dues parts iguals
amb una mesura de tres i una de cinc litres ? Si ho trobes et faré una bóta ben
bonica ». Al cap d’una estona : Salvador, ja la pots començar !
Com diu un cantaire francès els meus anys
primerencs corren per la muntanya però al vent de França, jo. Al matí,
havent esmorzat, pujo a l’ermita de Sant Francesc i al cim del volcà
Montsacopa, pel dret o pel camí del calvari. Recullo algun tros curiós de lava
i a l’anar o al tornar em paro a mirar com treballen els corders. Quina vista
de la vila ! Ja conec tots els
voltants, de Montolivet a
Tinc dos cosins, en Joan i en Ramon, més
aviat de l’edat de la meva germana. Quan podem, anem junts a caçar grills i
llagostes per omplir la gàbia que té l’avi Bassols per anar a pescar la truita.
El pare quan ve pel setembre a les festes del Tura i a buscar-me, ens pren tots
quatre, amb la germaneta, i anem cap a una o altra font a esmorzar pa i
llonganissa…i aigua tan bona. O també a « caçar » rovellons, delícia
pels barcelonins perô no pels olotins perquè solen tenir cucs ; aquests
s’estimen més els rossinyols grocs. Tot això els dies que no ballen els gegants
d’Olot, que com tothom sap són dels més eixerits del món. I que no surten mai
sense l’escorta de capgrossos i de cavallins.
Quina
palica, oi ? Sembla que m’estengui massa però us diré que cada paràgraf, si
voleu, us el puc estendre unes quantes hores més. I parlar de la meva cosina
Maria Rosa que va arrivar més tard
Ja de més
gran jo, l’avi se’ns ha ferit i és assegut tot el dia sense poder parlar ni
bellugar-se gaire. Passo hores llegint al seu costat, amb l’espantamosques a la
mà, quan l’àvia té altra feina. Ell, els ulls brillants de picardia, n’aprofita
per a donar-me de sotamà la bossa amb més d’una dotzena de duros de plata que
els oncles omplenen i que jo cada vespre torno a l’àvia perquè l’avi els trobi
sota el coixí…i me’ls torni a donar l’endemà. Adéu-siau, avi !
|
Q |
uina sort de
tenir avis ! No vaig conèixer el de Barcelona però a la meva àvia Rosa l’anava
a veure gairebé cada diumenge al matí amb la meva germaneta. Des de casa, prop
de l’estació de Sants, el camí més curt per anar a
Cap el 1913,
l’oncle Ramon, paleta, i el pare, sabater, havien anat « a provar
sort » a Buenos Aires, on només es van estar dos o tres anys i em penso
que s’estalviaren el passatge de tornada perquè venien a fer el servei militar.
L’oncle
Ramon era el « bohemi » de la família. Tenia molt bones mans però no
sabia estar-se quiet ; canviava d’amo o de feina, treballava o no, i no venia
mai amb les mans buides pels seus nebots, un rellotge per a mi i sobretot per
la meva germana a qui va fer uns reis somptuosos, una carnisseria i després una
cuina amb tots els detalls, una joguina inestimable. S’havia fet donar la
« llegítima » dels pocs béns de la família i malgrat això era el
preferit de l’àvia perquè li feia poc cas. En canvi, el pare no sabia dir que
no a la iaia quan calia escatar els totxos vells que recollia pels solars i que
li permetien fer fer alguna millora per l’oncle paleta.
L’àvia sabia
més dites que en Sancho Panza i en dec haver emmagatzemat moltes ; a mi « tu que saps escriure » em parlava
més que a ningú. Vaig tardar a comprendre que no havia perdonat mai que el meu
pare es casés amb una noia que no tenia més dot que la d’en Comelles com deien
a Olot. Endevineu. No la rebia gens bé i poc es pensava que ajudaria a
vestir-la el dia de la seva mort. A casa no hi havia cap festa sense la part de
l’àvia : un dibuix per Nadal i els torrons dels millors que deixava en un racó
per no haver de donar les gràcies. Era tan independent que no volia res dels
fills i anava a recollir papers i draps que venia i quan trobava alguna pilota me la donava, possessió
que em donava importància pels amics del carrer i que feia enrabiar la meva mare
quan trucàvem les vidrieres de casa jugant al futbol.
Un pensament
per a cadascú. L’oncle Miquel, valencià, era un tros de pa i jo l’estimava
molt. Quan van deixar la vaqueria a costat de casa treballava l’hort seu o els
d’altri i sempre tenia unes figues, un codony o unes maduixes que ens sabessin
bo. La tia, amb un ull sobre l’àvia, venia la verdura al mercat i m’anava
donant poc a poc els cromos de la xocolata que guardava del seu comerç. No van
tenir fills. A costat de casa tenien uns pisos que llogaven i que els van donar
una renda un quant temps i no res més després de la guerra amb les noves lleis.
La tia ho va haver de vendre per viure els darrers anys, menys l’hort i la
caseta que va deixar als seus germans i a
|
C |
ap els vuit
anys anàvem al Centre Montserrat de Sants per aprendre el catecisme i preparar
la primera comunió. Els diumenges al mati anàvem a missa a Hostafrancs i a la
tarda en el Centre hi havia jocs de cèrcols i crosses i després el rosari abans
d’una mica de berenar i una projecció de cinema, còmic generalment. Recordo que jo em sentia
profundament creient.
La meva
germana Rosita un vespre abans d’anar al llit s’havia fet un tall al canell,
perdia molt sang i el meu pare, prou esverat, la va portar a coll al dispensari
on van haver de cosir-li uns tendons i uns nervis. Sigui l’acalorament o la por
se li va declarar una broncopneumònia i vam tenir une dies de molta angùnia, de
por de perdre-la. M’en recordo tant més perquè em veig resant a la nit amb
molta devoció per demanar que es curés d’una malaltia aleshores molt greu.
Pel juny del
29 vaig prendre la primera comunió amb molta devoció. Tinc no sé on a casa una
foto on vaig de vint-i-un botó, molt eixerit i ben pentinat. N’he de parlar
perquè va començar aleshores un procés important. Cada primer divendres de mes
anàvem a confessar i combregar i al cap de set divendres teniem dret a una
estampa idònia. El dijous 31 de desembre del 1929 els pares em van portar al
cinema sonor per primera vegada. Vam tornar a casa cap a la una del matî i com
que tenia set vaig beure un got d’aigua. Ai ! Ja no estava dejú per combregar.
De bona fe,
de bon matí, vaig confessar el meu « pecat ». El capellà no va voler
saber res: « No pots combregar »
« Però de moment que confesso
aquesta falta involuntària dec tenir dret a l’absolució ». « No, senyor, de cap manera ». Ni una ni dues, vaig sortir a corre-cuita i
no em van poder convèncer, de cap de les maneres, de tornar al Centre. Aquesta
injustícia fou la raó
« filosòfica » que em va separar per sempre de l’Església i em
va alliberar d’aquesta creu que la costum ens imposava.
|
T |
ornem a
Sants. El programa de la primera escola quan tenia tres anys no anava gaire més
lluny que les divisions de moltes xifres que feiem cada dia per començar i a
qui corre més. Als nou anys vaig anar doncs a l’escola de la cooperativa del
nostre carrer, amb el senyor Soler, amb molts nois de totes les edats. Els més
grans ensenyàvem també a llegir i escriure als petits, a nosaltres ens feia
llegir i ens donava problemes per fer. Una hora, matí i tarda, era la lliçó
col.lectiva cultural amb temes diferents
on cadascú retenia el que podia. Sembla que jo era dels millors, sovint el primer de la classe,
ja que als dotze anys ja havia acabat tot el llibre d’aritmètica del Dalmau
Carles, de regles de tres, simples i compostes, d’amortitzacions, d’interessos,
d’aliatges etc. i el llegir i escriure,
en castellà, ben entès. Fins a l’agost del 32.
El meu pare
em portava sovint, els diumenges, a la fira de llibres del Paral.lel i em va
fer conèixer les obres d’Alexandre Dumas, de Víctor Hugo, d’Emile Zola, el
Quijote, els episodis de Pérez Galdós, etc. i d’altres autors menys coneguts
que
Tornem enrera, al 1931. Aquest diumenge
12 d’abril, d’hora aquest matí, el nostre carrer Premià està ple de gent. I és
que a l’entrada de can Joan, gairebé davant de casa nostra, s’ha establert la
mesa de les eleccions municipals. Els nois estem tot esvalotats, avui no podrem
jugar a pilota com cada dia de festa. L’única distracció és esmunyir-se entre
els que fan cua i anar a prendre butlletes de vot a veure qui en té més.
L’endemà, a estudi, el mestre ens va renyar i ens va parlar d’un tema de
circumstància : la civilitat.
L’excitació era gran entre els homes
del nostre barri obrer que votaven sovint per primera vegada i comentaven més
que els programes els noms dels candidats que tenien la seva preferència. Feia
només quatre mesos que els capitans Fermín Galàn i Jesús Garcia Hernàndez
havien estat fusellats per haver proclamat els primers
|
E |
ls resultats es van saber pels diaris
del dimarts 14 al matí. Pendents de la ràdio de galena els pares i els veïns
seguien els comentaris i els aconteixements que es precipitaven. L’Avi Macià va
proclamar a la plaça de Sant Jaume « l’Estat
Català de
Des d’aquell dia assenyalat la lectura
del diari, la ràdio, van prendre un altre interès i una altra importància. N’hi
havia en català ! Tot el que fos català sortia lliure al carrer, quina
embriaguesa ! A l’escola de la cooperativa, però, la lectura i la
gramàtica eren encara castellanes però bilingüe, com sempre, això sí, la taula
de multiplicar.
De record en record, salto i torno a
l’agost del 32. No per parlar de les batusses parlamentàries per l’Estatut ni
del cop d’en Sanjurjo, tothom ho coneix. No oblideu que llegia el diari cada
dia i abans no us he volgut dir res de la travessia de l’Atlàntic nord pel
coronel Lindbergh el 1927 ni de tots els francesos i espanyols que van provar
sort per travessar-lo en l’altre sentit, de l’« Aeropostale » i del « Plus
Ultra ». I per no fer el saberut no us dic res de les guerres de Xina i de
l’Afganistà, del lot de fams i de misèries, de converses i tractats de paper
mullat i de
|
U |
na cosa nova eren les colònies escolars
d’estiu de l’ajuntament. Una vegada admès, l’equip que ens donaven consistia en
una peça de cotó perquè la mare cosís dos davantals segons un patró, unes espardenyes,
un barret … I cap a Sant Feliu de Guíxols per vint-i-sis
dies ! Costa Brava, qui
t’ha vist i qui et veu !
Per
on començar ? A Sant Feliu hi havia suro pertot arreu ! Carros i
camions traginaven les rusques i perdien el ruscall que tapissava la voravia,
amb algun tap esgarriat. Llevats i rentats ens reuniem pel pa amb llet, un bon
centenar, repartits en quatre grups, cadascun dels quals d’una trentena, havia
de tenir un « cronista » que preparés cada vespre la ressenya de la
diada del grup. No sé com em van triar i per primera vegada vaig fer de
periodista d’un grup !
Bany matinal a la platja del port els
primers dies, dinar patates i mongetes
tendres, migdiada, passejada i jocs pels boscos d’alzines sureres de l’entorn,
sopar mongetes tendres i patates i havent sopat passejada cap a la punta de
Garbí, sota de sant Elm, fora del port,
on trencaven fort les onades sobre les roques, perfumant l’aire de
salabror i de peix, sense més llum que els estels o un tros de lluna que es
reflectia sobre el mar i lluny una línia de fanals dels llaguts que pescaven la
sardina. Que bé es dormia després !
Ah, ja el primer vespre al presentar la
meva ressenya al director, escrita en el català tal com el parlàvem, sembla que
va ser la millor i de cop em vaig trobar nomenat « cronista general » i havia de sintetitzar les quatre ressenyes
i llegir el resultat al menjador a l’hora d’esmorzar. Sort que els dies són
llargs a l’agost !
Ara el matí, seguint la via del
carrilet de Girona, anem a banyar-nos a S’Agaró. Noi, quina platja ! No
res a veure amb el que és ara, cap construcció si no fos sobre el turó,
l’Hostal de
El port comercial rebia sovint vaixells
grans que carregaven suro pels països llunyans. Si tingués més memòria us diria
quants aquells anys i quin tonatge perquè vaig anar a fer una interviu al
pràctic del port, que mai havia estat tan cofoi que per l’interès que li
portava la colònia.
En una altra edició de la crònica vaig
llegir la interviu d’un vell mariner que havia fet la guerra de Cuba i en sabia
d’havaneres ! Feia a punta de ganivet uns magnífics vaixells de vela de
tres pals on no hi mancava ni una politja ni un cordam. N’hi vam comprar un per
a rifar-lo a la colònia.
Un dia, en autocar, ens van portar a
Tossa, viatge heroic pels sots i la polseguera del mal camí, però noi quin
indret màgic, la vila arraconadeta sota el castell i la platja immensa on
descansaven els llaguts i les xarxes. Lluny de pertot per via de terra, del
seitó tan abundant en feien anxoves i només a l’església no en venien.
Un altre dia vam anar a Begur, un
poblet al cim d’una muntanya amb una cala vora del mar que semblava de joguina.
Els pins no havien gosat anar més avall de por que el mar se’ls endugués quan
ve el mal temps. Més tard vaig descobrir sa Pinya de Rosa d’en Joaquim Ruyra,
la tinc encara a l’abast sobre un prestatge per garlar una estona amb l’avi
Maura o el noi Guixer quan em ve de gust. I pensar que els milers de turistes i
potser molts ganxons i altres veïns no tenen esment d’aquesta prosa que
descriu i comenta tant bé el que els
seus ulls veuen o haurien pogut veure.
|
T |
ornem a Barcelona i el monitor em
proposa fer d’aprenent de periodista a « El Diluvio » i ressenyar partits de futbol d’amateurs. A casa teniem altres projectes : no res de
batxillerat, senyor Soler, el meu mestre. Era fora d’abast d’un fill de
sabater, val més un ofici « amb el
qual pots anar arreu del món ». Anava a canviar d’estudi, a l’Escola
del Treball, al carrer d’Urgell, als « Ametllers » com els vells en
deien de l’antiga fàbrica, estesa de quatre illes de l’eixampla, plena
d’escoles exemplars.
Pels de dotze anys era el curs dit de
Perfeccionament : al matí, català, castellà, matemàtiques, història … i a
la tarda dibuix, ceràmica, tapisseria, repujat. De casa a l’escola hi havia
trente-cinc bons minuts a peu que calia fer quatre vegades per dia, llegint,
sense ensopegar si pot ser. Però noi, quina dèria d’estudi ! Una hora abans per guanyar temps, entràvem
saltant la paret del carrer de Rosselló cap al camp d’atletisme per jugar al
futbol o a la pilota en el frontó. Cosa nova, mitja horeta d’esbarjo, matí i
tarda. Cosa nova també les senyoretes que sabien interessar-nos, de manera que
tot anava d’allò més bé. Un somriure burleta però sense malícia apuntava cada
vegada que la mestressa de català, que era de Tarragona, ens deia : no digueu lu com jo, en lloc d’el. Quin
goig d’aprendre !
Val a dir que l’Escola del Treball era
una institució modèlica on, com deien, no es tractava de fer manyans, fusters o
electricistes sinó uns « homes
manyans, uns homes fusters, uns homes electricistes ». En van sortir
molts d’homes quan vingueren les hores negres !
Als tretze anys teniem el
Pre-aprenentage. Per grups, mig dia, tastàvem cinc oficis : dos mesos de
manyans, dos mesos de fusters, un mes de llauners, un mes d’electricistes i dos
mesos d’activitats artístiques com el dibuix, el modelatge a mà, el repujat
encara… L’altre mig dia era per estudiar les llengües, més matemàtiques, més
dibuix, més de tot.
Malauradament no em fa riure la
diferència amb les estades de formació que ara estan de moda. Erem més llestos
o més ben ensenyats ? Gairebé un
mes i moltes durícies per fer d’un tros de fosa de ferro un cub d’escaire i a
la cota ; però el segon mes un quadrat petit de ferro laminat encastat en
un de més gran, d’escaire i a la cota,
ídem un triangle equilàter dins d’un altre, un sisavat dins d’un altre, el cub
de vuit torres pels més eixerits. Fa temps que no en demanen tant per una prova
d’obrer professional.
A la fusteria l’avantatge era que el
ribot i els enformadors atacaven la mà i les durícies d’una altra manera que la
llima o la serra. Quines penes per fer un primer paral.lelepípede d’escaire i a
la mida ! Després l’un darrere l’altre, traçats i treballats en relleus
amb l’enformador com si fossin petits tòtems ; metxes en L o en T o
esbiaixades pels més capaços. I portar-ho a casa per presumir !
Amb la llauna ja són figues d’un altre
paner. Traçar, bé, doblegar el zenc amb la bigòrnia i la maça, formar un ansat,
un embut, un càntir d’aigua o d’oli, encara bé. Però, noi, l’estany no hi ha
cosa més escorredissa i la majoria fèiem cada nyap que feia pena de veure.
L’electricitat era més fàcil, muntar instal.lacions en un tauler amb fil
trenat, un interruptor, una commutació senzilla… i una per una escala de quatre
pisos que em va servir quinze anys després.
Finalment, als oficis artístics que en
deien, ens feien treballar l’argila, el llautó repujat i el dibuix pròpiament
dit. N’aprofitàvem per tirar un butlletí amb ciclostil on em van publicar,
premiada pel bon català, la visita d’un gran i modern forn del vidre del Poble
Nou, on ja no calia bufar per a fer ampolles. Per dir-vos !
Cap
a finals de curs passàvem per l’Institut Psicotècnic, un recent únic progrés de
l’ensenyament en aquell temps. Unes proves manuals o culturals cronometrades, unes
preguntes idònies i el resultat comparat amb les notes de tots els cursos
permetien fixar l’aptitud per un o altre ofici i recomanar-lo a l’alumne :
pot fer qualsevol ofici, o sigui que tria tu mateix i espavil !
|
J |
a ho tenia tot pensat. Mecànica. Un
gran amic de mili del meu pare, en Guasch, frare caputxí, esperava que jo
sortís de l’escola per a recomanar-me de « botones » en un banc,
començament d’una carrera deien, o ja que ets tan tossut d’aprenent mecànic als
tallers del tren o a l’Hispano Suiza.
Peró no va ser així. El mes de juny del
34 l’escola va anunciar un concurs per atorgar quatre beques per fer els
estudis de Perit a l’Escola Industrial veïna. Dues mil pessetes per any i la
matrícula i els llibres franca ! Les proves eren prou difícils i diverses
i vam ser sis aprovats, classificats segons les notes, els dos darrers tindrien
la matrícula gratuita. Per no saber encara àlgebra vaig ser el primer : en
un compte enrevessat de fraccions i potències que l’examinador no devia haver
provat, sortia a mig camí quelcom del gènere 10-15 . Em vaig parar i comentar
que no sabia anar més lluny, tot i sabent que es podia fer per àlgebra. Els
meus companys van tirar endavant fent 15-10
o altrament i van perdre punts.
Vull subratllar un punt d’història.
Gràcies a la política cultural exemplar de
Confirmada la selecció, començaven els
cursos el primer d’octubre. Justet ! El dia 6 d’octubre del 34, per
solidaritat amb els minaires d’Astúries en vaga i contra la repressió brutal
del Tercio i la guàrdia civil, el més granat de Barcelona, sindicats i partits,
van manifestar, amb el govern català al cap. Moviment aixafat ràpidament per la
« benemèrita » i la policia després d’algunes batusses sagnants.
Resultat : el govern, la municipalitat, els sindicats i tants altres,
« emigraren » , en una nit, de la plaça de
Abans cal dir que després de les
primeres eleccions de les Corts Constitucionals, on es discutia i es rosegava
de valent l’Estatut que els republicans victoriosos havien promès, el govern
nacional per aquestes i altres raons, perdia el suport popular.
Aquest anar i venir dels records és
propi de la catarsi. No puc passar per alt la mort de l’avi Macià el dia de
Nadal del 33, el mateix dia que cremaren els magatzems d’El Siglo. Centenars de
milers de persones, tot un poble aclaparat, vam acompanyar-lo al cementiri de
Montjuïc. Tanmateix poques vegades i en poques circumstàncies li deu mancar,
encara ara, una flor o ara bé un
peregrinatge.
Cada paràgraf que torno a llegir em
faria garlar d’allò més. Però al menys puc citar alguns noms, Casas Viejas,
Castilblanco, l’Hospital Clínic San Carlos de Madrid, només per cridar
l’atenció de qui vulgui saber-ne més. I me’n deixo en el tinter, creieu-me.
Ara mateix, alçant el cap per veure
passar el « Graf Zeppelin » el dirigible, us faré veure que seguia
llegint el diari donant-vos algun nom : Briand, Stresseman,
Torno a l’escola : de dia, matí i
tarda i segons els horaris, a
|
A |
questa biblioteca de l’escola era una
mina : els enciclopedistes, Diderot,
Voltaire, Rousseau, « les mil i una nit … tota la literatura francesa
i castellana del segles XVIII i XIX en castellà ; en desordre Homer, Hugo,
Zola, Dickens, Salgari, Blasco Ibáñez i tot el que em queia sota els ulls. Les edicions en català de les
« Vides paral.leles », d’en Ruyra, del Llibre de
M’agradaria dir encara amb quin goig
seguia els cursos de català i castellà, de francès, de matemàtiques, de física,
de química, de dibuix industrial, etc. de l’Escola Industrial. El nivell de
l’escola del vespre no era tan alt i hi
feia figura de primer peró tenia taula parada de sis a set a la biblioteca per
ajudar els meus amics a fer els problemes. El mestre en deia copiar, vam quedar
en que no. En canvi, en el taller eren figues d’un altre paner, les eines eren
d’una altra mena, raó de més per aplicar-me com els millors. Sort del que hi
vaig aprendre i que em va fer guanyar la vida a l’exili, mai d’aprenent sinó
d’obrer qualificat. Una mica de forja, ajustatge, dibuix, torn, fresadora,
teoria i pràctica.
Encara que pateixi la meva modestia he
de dir que a les dues escoles i durant els anys que hi vaig estar vaig tenir
sempre molt bones notes, com calia essent becari. Podria dir fins i tot que era
el primer de la classe en moltes matèries. Que consti que només vull omplir un
buit en la narració.
No sóc qui cal per analitzar com durant
el bieni negre el camp d’esquerres es va reforçar per reacció amb tants
militants empresonats o exiliats. Ja no solament es parlava d’Esquerra
Republicana, de Partit socialista, de C.N.T o U.G.T, si no que altres grups
aplegaven, la gent jove sobretot, en un Bloc Obrer i Camperol, un Partit
Comunista, un Partit Català Proletari, tots d’inspiració marxista, no sempre
d’acord si no fos en que calia buidar
les presons.
Em sembla recordar que per aquell
temps va tenir lloc a Berlín el
procés d’en Dimitrov, secretari de
Govern constituït per les formacions
republicanes i pels socialistes amb la seu a Madrid. En aquell temps el Partit
Comunista d’Espanya crec que havia tingut un diputat el 31, cap el 33 i una
quinzena el 36. Doncs el color del govern era roig, groc i morat, ja era prou.
Els sindicats
n’aprofitaren per a reivindicar més i millor.
|
E |
l dinou de juliol del 36 era un
diumenge assolellat. Barcelona rebia els atletes de l’Olimpiada Popular que
eren gent de les federacions esportives treballistes, com en deien. Diada de
festa doncs. De bon matí, el meu pare tornava en bicicleta d’apagar els fanals,
era la seva feina matinada i vespre, i ens va dir que la tropa ocupava la plaça
d’Espanya. Mala estruga després del que es sabia de les Canàries i del Marroc i
del que es deia per la ràdio. Aviat ens ho van esclarir : un projectil de
morter llençat des de la plaça va esclatar a la carretera de Sants, davant del
carrer Riego, fent algunes víctimes. Sort que la castanyera que hi venia gelats
a l’estiu encara no hi era.
El nostre carrer Premià, era ben a
prop. Ja els veïns més coneguts com a militants anarco-sindicalistes o
d’esquerres, que ja estaven amatents, havien trobat els seus grups de defensa.
Nosaltres escoltàvem, tancats a casa d’un company, el soroll de la fusellada i
els grans, enganxats a la ràdio, seguien amb angoixa els esdeveniments que de
bell antuvi van calar foc a tota Espanya. « Un dia tràgic la gent més
innoble, d’aquesta terra desfeia la pau… ». Només amb els diaris de
l’endemà vam tenir un primer balanç; el moviment no havia reeixit a Barcelona,
doncs a Catalunya, gràcies a l’acció popular i a la guàrdia d’assalt que va
romandre lleial a
Els noms dels primers màrtirs,
l’anarquista Ascaso a les Dressanes, un marxista López Raimundo a la plaça de
Podem dir que aquell dia vam canviar
d’edat. Pertot arreu un allau de cotxes amb pintades, els més nombrosos
C.N.T-F.A.I. Els responsables antifeixistes van haver de decidir les mesures
que calia prendre per a fer front a la facció i recuperar les regions on,
traïdorament com a Saragossa amb el general Cabanellas, havien pres el poder.
Les primeres fites pels catalans eren justament l’Aragó i Mallorca. Ràpidament
es van crear les milícies de diferents colors i els millors emprengueren el
camí de Saragossa o de l’illa, per plantar cara, un front, davant dels
feixistes.
Tot Catalunya, i Barcelona doncs,
bullia. Pertot arreu, pobles, barris, tallers, es formaven comitès
antifeixistes que devien controlar i mobilitzar l’acció popular. El seu primer
defecte era que la majoria dels millors militants ja havien marxat al front
i que una munió de nous sindicalistes, molts
amb carnet roig-i-negre que obria més portes, hi venien al socors de la
victòria, prematura, ai ! En fàbriques i tallers els comitès mantenien la producció, sobretot
allà on faltaven els patrons o dirigents ausents. De vegades, masa sovint, hom
els retrobava estesos, morts, a la vorera de la carretera de l’Arrebassada, per
dotzenes cada nit. Un passeig deien. I no solament a Barcelona.
Es curiós que aquests episodis coneguts
de tothom en el seu temps, han inspirat poc les autocrítiques dels antifeixistes
i dels historiadors o cineastes que fan caricatures de la nostra tragèdia. Qui
reivindica aixó i els comitès que
decidien matar capellans de poble i que a vegades fins i tot treballaven per
compte d’altres comitès com m’han dit d’Orriols, prop de Girona ? Servien a la propaganda feixista que no
parlava, ella, dels assassinats dels homes dels pobles d’Andalusia que marcaven
la traça del Tercio i dels que venien del Marroc, del fusellament dels alcaldes
i regidors republicans, de mestres d’escola, de tots els que havien gosat
apropar-se a un sindicat …
Qui reivindica la paternitat de les
« Patrullas de Control », de les llistes d’escorcolls i de la
selecció de qui calia matar ? Aquest « extremisme » encara està
de moda avui dia en molts països i també es troben « idealistes » que
justifiquen aquests fets. També en aquests grups s’infiltra gent de sac i de
corda que n’aprofiten per robar i per venjar rancúnies personals. També, de
quant en quant, en deixaven algun de viu i aixó els va servir d’aval més tard
per tornar tranquilament a casa ben abans que nosaltres. I tinc presents
exemples del meu carrer, un escàndol als ulls dels nostres pares.
Una mica més d’história, ho cal.
L’endemà del cop feixista els quatre partits catalans dits marxistes o
socialistes van crear el Partit Socialista Unificat de Catalunya, el P.S.U.C.
Suposo que per la vitalitat de la tercera internacional van acordar adherir-hi
i enganxar-se l’etiqueta de « comunistes »,
més compromesa que cap altra. En el pla nacional espanyol els joves socialistes
i els comunistes van crear
En el jovent de les meves escoles hi havia molta sensibilitat
política i els més grans marxaren dels primers a les milícies, qui a la columna
Durruti, qui a
|
A |
bans de continuar amb les coses
serioses dec fer un incís que pot servir per contrastar l’evolució que vam fer
en uns mesos. La primavera del 36 els amics del carrer vam crear un club
excursionista « Camí endavant ». L’objecte era fer una tenda de
campanya - traçada per mi, cosida per en Joan - i al mateix temps crear una biblioteca
on els nostres veïnets podien aprofitar dels llibres que vam donar. No teniem prous diners amb les cotitzacions i
se’ns va acudir anar a Montjuic on hi havia une muntanyes russes desmontades i
perillosament vam anar a recuperar (!) el llautó dels portalàmpares per
vendre’l. Vam arrivar a fer una sortida per estrenar la tenda i després va
quedar pels més joves quan vam marxar al front només dos anys després.
Parlant a la primera persona només dic
el que he viscut o el que he après cada dia, vist o llegit o escoltat a la
ràdio i digerit segons el meu tarannà. La « revolució », fita primera dels anarquistes, no feia la
unanimitat. En canvi, la literatura revolucionària clàssica, ens corria de mans
en mans. Les organitzacions jovenívoles, com
Ah,
les reunions de cèl.lula ! Una noia, la
primera noia. A l’ordre del dia : situació internacional i d’Espanya, com
ser els primers en les activitats a l’escola i entre els delegats de classe,
donant l’exemple en la mobilització antifeixista. Reviscolar
No érem molts a les cèl.lules pero
haviem de ser molt actius. Membre de les « troikes » de direcció de les dues escoles, delegat de la meva
classe a l’assemblea d’alumnes, secretari de la cooperativa escolar. Com encara
passa pertot, només calia intervenir en una reunió i mostrar ganes de
treballar, per a ser nomenat a algun càrrec. La cooperativa era interessant
perquè hi disposava d’un despatx particular, amb telèfon i vàter i tot, on
podia treballar en els temps morts d’estudi en lloc de tornar a casa.
|
M |
’estic
de trancriure cada episodi de la guerra que anava malament, pel nord i pel
centre, malgrat l’heroisme dels republicans de tot pèl. Quatre columnes
feixistes avançaven cap a Madrid i una cinquena, segons ells, estava ja a
l’interior per apunyalar la resistència. Recordo amb molta emoció la ràdio de
Madrid el 7 de novembre del 36, quan « Julián el de
A defensar Madrid hi anaren de pertot.
De Catalunya, de Llevant, de l’Aragó, i en el front del Guadarrama va caure en
Bonaventura Durruti, anarquista, home i combatent exemplar, molt crític sobre
el que passava a la reraguarda
Les Brigades Internacionals, els tancs
i els avions que vingueren de l’U.R.S.S., ajudaren els madrilenys a contenir la
invasió a les portes de la ciutat, sota els obusos i les bombes dels
« patriotes nacionals ». « Madrid,
corazón de España, late con pulsos de fiebre…» deia el poeta . I també
els nostres, de cors.
Ajudats encara més pels alemanys
(Gernika) van aixafar Astúries, Santander,
Euzkadi. Els que no van caure en els combats, fets escàpols en alguns vaixells,
interceptats sovint i fets presoners abans de ser fusellats. D’altres es van
poder refugiar a França i venir molts d’ells a Catalunya per prosseguir la
lluita.
No contaré tots els esdeveniments que
es van anar succeïnt i que ens mantenien mobilitzats. Hi ha prou llibres
d’história, alguns desgavellats, altres ara més ben informats sobre la
no-intervenció dels uns i la intervenció descarada dels altres, que com els italians
bombardejaven Barcelona pel mar i pel cel, enfonsaven vaixells de queviures i
material o com els alemanys s’ocupaven de bombardejar Màlaga i Motril. A l’Escola Industrial vam suspendre el curs
36/37 amb la idea de treballar i fer mobles pels hospitals.
|
E |
l tema present era la necessitat de
crear l’Exèrcit Popular, basat en les milícies, formant unitats permanents
(sense combatents transitoris que anaven i venien quan els venia de gust) i amb
quadres confirmats en el combat o que es
formaven a l’Escola de Guerra. La recança per a realitzar plenament aquesta
transformació unitària ens va costar molt cara.
Encara molts comitès que havien
espaordit molts pagesos aragonesos, que no als rabassaires catalans, aplicant
el troc a l’estil del temps de la picor, abans de la nova invenció de la
moneda. Que va tornar en forma de « vales », primer de paper, després
de cartró que duren més i amb el metall anaven a inventar la xavalla.
Controlada per una nova casta que no donava comptes a ningú, que jo sàpiga.
Encara ahir una dona de Caspe em contava com el seu pare, petit comerciant amb
dos fills voluntaris al front, quan va voler bescanviar els « vales »
per diners per a poder pagar els
proveïdors, un ximplet els hi va prendre a punta de pistola. Només una mostra.
El govern estatal estava a València i
es provava d’integrar-hi ministres anarco-sindicalistes per a definir i imposar
regles republicanes de consens. Es va aconseguir més tard, potser massa tard.
Ja he dit abans que les meves versions
que no són anècdotes personals poden i deuen passar par la crítica.
Imprudentment, em paro a primers de maig del 37. Els historiadors distingits i
els hereus dels protagonistes ho explicaran cadascú a la seva manera. Una raó o un pretexte oficial
vingué pel fet de que
Mentiria si digués que vaig veure algun
combat. Cada dia, anava de Sants a l’escola i
només veia, a la cantonada de Paris i Urgell, una barricadeta simbòlica
on uns quants homes passaven l’estona mirant els passants, civils o d’uniforme
i els guàrdies establerts a l’altra banda del carrer. Per reforçar les gestions que es feien, el
govern de Largo Caballero (crec) va fer venir des de València una columna de
guàrdies d’assalt i com deia l’ Esquella de
Això no impedeix que per sotamà, nous escamots
desconeguts feien desaparèixer alguns trotsquistes i per altra banda algun
militant de
El front d’Aragó es bellugava peró no
gaire. Encara estaven alineades les antigues columnes i a mesura que acceptaven
l’exèrcit popular eren reforçades per carabiners (voluntaris que cobraven i
encara cobren), homes de les lleves o voluntaris (a deu pessetes per dia, pel
tabac o per enviar a casa on ja es passava molta necessitat) i que potser
cobrarem alguna almoina de pensió després de l’any 2000 si encara en quedem de
vius.
Curiosament, a mesura que la guerra es
perllongava, el minúscul partit
comunista i el P.S.U.C, partidaris de la formació de l’exèrcit popular i de la
resistència a ultrança, pregonada justament pel socialista Negrín, cap del
govern, reforçaven la seva militància sobretot entre els soldats i la classe
obrera, diguem-ne polititzada, de la zona republicana més titllada de roja és
clar.
Molts milicians de la primera hora
havien esdevingut caps o delegats de companyia, de batalló, de brigada, de
divisió. Comissaris. Vulgues que no els noms d’aquest militants encapçalaven
les accions del 5e Cos, de la 11 i la 43 Divisions, al centre, per
exemple, i de la 27 Divisió (ex Carles-Marx) i de la 26 (ex columna Durruti)
entre altres, a l’Aragó. Sense oblidar les brigades internacionals integrades
en aquestes o altres unitats i també curulles de comunistes i socialistes de tot
Europa i del món sencer, mobilitzats des de l’agost del 36 pels seus partits
nacionals. Els anarquistes, jo parlo pels del front sobretot, per definició, no
acceptaven cap autoritat i costava molt decidir-los a prendre responsabilitats
formals a l’exèrcit. Jo en puc parlar i us ho diré.
Les primeres grans accions defensives i
ofensives de l’exèrcit foren en el centre, el Jarama, Guadalajara (contra els
fonedissos feixistes italians) i més tard Brunete. A l’Aragó, recordo prop de
Belchite els combats de Quinto i Codo. Cap a Nadal del 37, fou l’alliberament
de Teruel, amb uns freds terribles i el
contra-atac feixista, poc a poc, va reixir el mes d’abril del
Abans, a l’octubre del 37, vam reprendre els cursos a l’Escola
Industrial. Ja els nostres companys de les lleves del 39 i del 40 ens havien
deixat. Els que quedàvem, més joves, vam
haver de prendre la direcció de les Federacions d’Alumnes de les dues escoles i
mantenir l’esprit de resistència republicana, que alguns ja parlaven
d’abandonar, com si fos possible entendre’s amb els criminals feixistes que
seguien matant gent.
|
A |
Barcelona ja haviem rebut de la part de la
marina i de l’aviació que venia de Mallorca (ara sembla que foren els italians).
Entre dos jardins de cases veïnes vam foradar un « refugi » per
estalviar-nos amb els pares i germanets de córrer fins al metro. Peró quan
avançaven de Teruel cap a Castelló, pel març del 38, els bombardeigs seguits de
l’aviació a Barcelona van ser terribles. Molta gent no gosava allunyar-se dels
refugis, del metro per exemple, i a l’escola del vespre faltava molta gent.
Tant és així, que amb un altre company vam decidir d’anar fins a l’Hospital
Clínic, que no és gaire lluny , per veure si malauradament reconeixeriem algun
amic. En el dipòsit s’entrava per un corredor soterrani i hi havia una cua
important. Vam veure els
primers morts, homes i dones, joves i grans, quitxalla. Per què s’ens va
ocórrer de comptar ? Esverats, hauriem tornat enrere però la cua ens
empenyia endavant.
De les coses que us marquen tota la
vida i que segurament en el subconscient us dicten la manera de ser, aquesta en
fou una i de grossa. Quatre centes persones, l’una al costat o damunt de les altres,
enguixats, esmicolats. No vam reconèixer a ningú però uns quants dies després,
vam respondre a una crida per anar al front.
Un
quant temps abans, els meus companys més grans, valent-se dels estudis
d’enginyer podien entrar directament a l’Escola de Guerra i sortir-ne tinents especialitzats. Jo volia
anar a l’aviació peró era de llei que s’havia d’estar abans tres mesos al
front. Podia fer com algun company un concurs tècnic (interpretadors de
fotografies aèries, recordo) però jo ho tenia ben clar : l’aviació.
Dos amics del carrer, en Joan Monclús i
el seu cosí el Salvador Valls, i quatre companys d’escola, el Manel Creus,
l’Antoni Cruz, el Manel Trullols i el Robert Agut vam decidir d’allistar-nos
als « dos batallons de la joventut ». Com a cap de colla, els vaig dirigir
a la seu de
Ens van convocar, per l’endemà dia 20
d’abril, a les deu del matí, al teatre Olímpia. Abans vaig anar a l‘escola, al
curs de dos quarts de nou, i vaig acomiadar-me dels companys i professors presents.
A la sala de l’Olímpia ens van donar l’uniforme de l’Exèrcit Popular, unes
sabates i una motxilla. La roba de paisà la va recollir la meva mare que havia
vingut i que després, a la tarda, em va acompanyar, a peu, en formació, fins a
l’estació del Nord on vam prendre el tren. El pare, no, treballava a la central
tèrmica del Paral.lel. Quina hora més trista per tots dos però quina lliçó de
coratge per a mi !
|
E |
l tren ens va portar fins a Tàrrega. De
nit vam caminar fins no sé on i vam dormir par terra amuntegats en un estable i
si en parlo és perquè no hi havia manera de sortir-ne per anar a pixar. I
aquest va ser el primer malson de la guerra. L’endemà vam arrivar a la
companyia, prop del front, a Bellcaire d’Urgell. Ens van formar per
« escuadras » i ens van presentar tots sis al nostre caporal designat
: en Valentí Albero. El qual va declarar de bell antuvi que d’aixó no res, ni
parlar-ne ! Encara no estaven organitzats com un exèrcit popular i vam haver de
pregar-lo perquè ens ensenyés com servir-se del fusell rus i dels cinquanta
cartutxos ; val a dir que tot anarquista que era es va deixar convèncer
prou fàcilment i fins i tot va acabar més tard de sergent.
Deia sis perquè l’Antoni Cruz va
preferir anar a una altra secció de la companyia. Ens va dir que el nostre grup
li recordava els malaurats amics de « Res de nou a l’oest ». No tots
vam tenir tanta desgràcia !
Haviem arrivat força
gent i per a reorganitzar-nos ens van portar cap a la reraguarda, prop de
Guissona on vam desfilar el primer de maig, a la cua, sense haver après mai a
marcar el pas. D’allà a Vall Llebrera, prop d’Artesa, on vam estar uns dies.
Amb una maniobra de transport nocturn coordinat es va acabar la instrucció.
No recordo les dates, va ser a mig maig
que una nit ens van portar fins a Isona en camions, llums apagats. El front semblava a prop i es sentia una
canonada corprenedora. Vam aprendre més tard que aquella gent tenia tanta
munició que no mirava de prim !
No sabiem gaire
on érem. Moltes hores vam anar muntanya amunt, en fila. Quan es va fer de dia ja
tremolava el sòl i dos obusos van petar prop del cap de la columna, fent
almenys alguns ferits, però semblava que no ens havien vist perquè no n’hi va
haver d’altres.
Un combat és una cosa molt estranya
d’explicar. Sembla un batibull on, desplegats, avancem tirant sobre un enemic
poc visible, a través de l’olivereda i dels bancals. La brigada s’esmuny a
través de les seves posicions, envoltant-les, i fa molts presoners del
« Batallón de Las Navas », d’origen carlí, comanat pel tinent coronel
Troncoso, conegut a Bayonne per un episodi mariner que ara no ve al cas. El cas
si és que va fugir a cavall i que per no entrebancar-se va abandonar una enorme
capa blava amb les dues grans estrelles, pendó que portava cofoi un company.
A mesura que reculen o es lliuren,
entre els espetecs d’alguna metralladora (poques de part nostra) avancem fins a un turonet. Un dia molt llarg.
Hi ha tanta gent escampada que el terreny sembla immens, no sé per què. He
hagut d’anar amb un company a cercar munició, lluny. Les caixes pesen com una
mala cosa i jo no sóc gaire fet per aquestes feines però no afluixo el pas. Hem
creuat algun ferit lleu ; un d’ells el Ramonet, un noi que havia viscut al meu
carrer, la seva germana ho era també meva, però de llet. Quan
vam tornar, els companys ja estaven gratant el terra i amuntegant pedres per
fer uns parapets. El Robert em va fer lloc a costat seu.
De sobte un silenci total es va
establir en els dos costats. Una remor aèria s’apropava: « Ramon, on són,
Ramon on són! » Dotze Junkers, les « pavas » en deiem, de tres
en tres, venien cap a nosaltres. Sense temps de tenir por, no veient-los sobre
nostre mateix, van començar a petar les bombes. Una primera ratxa més avall
arrencava les oliveres de soca i arrel, una altre ratxa va prendre de ple tota
la companyia i molts van volar. Balanç: dos morts, dos sergents voluntaris, un
de Madrid i un d’aragonès, esmicolats. El Salvador, prop d’ells, va rebre tant
de pedruscall que va estar mesos expulsant pedretes de la pell. El Robert tenia un foradet al maluc que sagnava una mica i no es podia
aixecar. Amb un company el vam prendre a pes de braços i en plena polsaguera el
vam portar turó avall fins a les oliveres on s’estava el sanitari. Que només va
poder donar-nos una llitera i el camí, collada amunt, on es trobaven els
socors. Quantes forces queden quan cal!
Mentre l’anar i el tornar, dues vegades
nou « paves », van aixafar el nostre entorn. Sort que en aquells
temps tiraven a ull i que estàvem molt escampats. Per postres, quatre o cinc
caces Fiat es van llençar a metrallar-nos ; una sola passada, car en Porcar,
amb el seu fusell metrallador txec, nou de trinca, els va plantar cara dempeus
i van plegar veles coratjosament.
A la nit vam canviar de barri, fins a
Basturs, a la vora dreta del riu, poblet
que havien abandonat i que ara bombardejava la seva artilleria (de nostra no
n’he vist mai) A les afores vam començar a obrir trinxeres per a aixoplugar-nos
dels obusos que xiulaven ben a prop. Ja estem fets a dormir per terra i ja
apreniem quan calia llençar-se de boca terrosa i quan es podia sortir,
encorbat, per anar a fer les necessitats lluny del cau. Un altre batalló havia
pres Sant Romà d’Abella, un altre poblet. Les dues primeres victòries, si es
pot dir, després de l’enfonsament del front d’Aragó fins aquí, més ençà de
Tremp.
|
L |
’endemà matí, des de la nostra terrassa
vèiem tota la petita vall de l’Abella (o de
No sabria dir quants dies vam estar a
l’una i l’ altra banda de Basturs ni quan fent bunyols en el celler d’una casa,
cuinant, naturalment, el Manel, ens van sorprendre els amos de la casa que
venien amb unes mules a recollir el que poguessin salvar. Avergonyits no sabiem
on posar-nos ; sort que amb una forta abraçada van deslliurar aquest noiets
sense malícia que tenien els ulls molls.
De dia, alguna canonada esgarriada, a
la nit converses i intercanvi de jotes per part dels aragonesos o
navarresos de cada banda. Entre dues expedicions nocturnes de l’escamot de
reconeixement, encarregat de subratllar que érem presents i combatius. Només
vam perdre un company, un home ja gran, que va treure el cap del parapet i va
rebre un tret, ell que no gosava baixar a vora del riu a cercar aigua quan era
el seu torn. Vam consolidar la posició
malgrat algun cop de morter i alarmes que no anaven gaire lluny perquè ells
tampoc devien tenir molta gent. El relleu va arrivar i de nit ens van portar a
Foradada, al sur d’Artesa, a descarregar l’angoixa, a rentar-nos i rentar la
roba, a provar de fer alguna millora al ranxo de llenties de cada dia. Acampats
encara en una vinya, amb el cap sota els ceps
que semblaven fer-nos un sostre. Allà vam saber que el Robert havia mort
a l’hospital de Terrassa de resultes de la seva ferida al fetge. Aquests
sotracs que fan molt de mal o aixafen o reviscolen. Queda per veure.
Allà vam rebre la visita del cap de la
26 Divisió, Ricardo Sanz. Jo crec que l’objecte era fer-nos una mica de
compliment pel que haviem fet, dic crec perquè amb la gatzara que entre tots
fèiem, sense micròfon és clar, no s’entenia bé el que deia. Els veterans no van
trobar res de més divertit que cridar « menos cuento y más tabaco » cobrint la veu del tinent coronel
(escala de milícies, com es deia). El qual, aixecant el to, va obtenir un
silenci que va aprofitar l’orador per emprendre-la contra « estos jóvenes que han venido de Barcelona
porque no podían resistir las privaciones del racionamiento y aquí tienen el
chusco, el rancho y un sueldo asegurados ». No invento res, potser
encara queda algun testimoni ; no crec que fos l’estat normal del
« jefe » pero l’anècdota es veritable. La prova és que des d’aleshores ens congratulàvem dient que
« hem vingut per les deu peles i
menjar calent, altrament dit per bufar cullera ».
No és cosa meva menysprear els quadres vinguts de les milícies ja ho heu comprovat. En canvi dos mots sobre un de carrera, el cap del XIe Cos d’Exèrcit, Francisco Galán, germà del Fermín Galán, que vaig creuar dues o tres vegades : una quan va venir a veure’ns al campament amb el cap pelat al zero com havia demanat que féssim, una altra a la primera línia de front on va passar només una estona tanmateix, una altra vegada en maniobres. Era molt respectat.
De quan en quan
deveu dir quan callarà aquest home, però el tracte és de dir-ho tal com ve.
Paciència o deixeu-ho córrer i tan amics.
|
D |
esprés doncs d’uns dies de descans ens
van portar fins a Alòs de Balaguer a la confluència del Segre i de
La nostra posició servia més que res
per a observar el que passava a l’altre costat . Un matí vam descobrir que les
barques que vèiem amarrades a l’altre vora de l’aigua penjaven molt de les
cordes. L’endemà en els diaris vam saber que els nostres companys havien
travessat el Segre per damunt de Lleida i que per a ofegar-los els feixistes
havien deixat anar un gran doll d’aigua. I no hi podiem fer res.
En el cim on estàvem no hi havia més
ombra que la de la « xavola » soterrada i coberta de branques, pedres
i terra. Anàvem a buscar el ranxo força lluny i tornàvem aclaparats per un sol
de plom. Em capbusso cap a la frescor del cau, em giro, i veig una serp de més
d’un metre que em tallava la sortida, prenc el fusell li tiro un tret… i faig
un forat de mig metre quadrat a la teulada, la serp sembla que no s’ho va prendre
malament. Les barraquetes
eren fràgils i demanaven sovint reparacions, sobretot en temps de pluja. Sota una
forta tempesta les goteres eren tantes que més valia sortir embolicat amb la
manta, encara que hi havia altres riscos. Un dia, després d’un tro espaordidor
va passar-nos un llamp davant de la porta i va anar a petar a deu metres, a la torre metàl.lica de l’electricitat sota
de la qual estava de guàrdia, imperturbable, el nostre Manel Creus. Vam tenir
més por que ell, encara embriacs per la flaire peculiar de la descàrrega
elèctrica.
La nit del 23 al 24 d’agost ens van dir
de no acotxar-nos. No sabiem si anàvem d’operació o què. Era el relleu. Vam
caminar cap avall unes hores i ens vam establir en una vinya plena de raïm i no
molt lluny d’una figuera. El Salvador i jo soliem ocupar-nos dels suplements de
teca. Quan vam tornar, carregats, vam rebre la sotragada : l’Antoni Cruz és
mort. Pels companys de la seva secció vam saber que estava molt anguniós pels
preparatius de la nit, sobretot que des d’on ell estava, a la vora del Segre,
encaixat, es parlava de baixar riu avall fins à la presa que està més aviat
sota
Després
d’aquest nou periode de descans vam marxar seguint el pantà més amunt fins a
prop de Fontllonga. Curiosament aquest poble abandonat i bombardejat era on
va néixer la meva àvia paterna, a la fi del món, on només es podia anar per
camins de mules des d’Alòs o per un camí no gaire millor cap a Santa Maria de
Meià, vorejant la serra del Montsec.
Curiós, vaig pujar a la casa de la
vila, esbotzada, i en els papers esgarriats de l’estat civil tots eren
Camarasa. La meva àvia es deia Rosa Camarasa i Camarasa. Qui sap el temps que
tots eren germans o cosins i si no fos l’emigració cap a l’eixample de
Barcelona haurien acabat mal aparellats com a Las Hurdes.
Com que érem
tan lluny no ens van demanar mai de participar als combats de la plana, de
l’Ebre sobretot. On érem vaig organitzar millor les meves activitats de
« milicià de la cultura honorari » i ensenyar a llegir i escriure a
alguns companys i fer la correspondència a d’altres. Podiem creure’ns protegits
pel gran desnivell sobre el pantà i les distàncies : només per anar a prendre
un camió a Alós, amb dotze dies de permís, teniem butllofes als peus.
|
A |
bans de
baixar vam anar a moldre olives al molí del poble per portar una mica d’oli a
casa, on passaven força necessitat. Per nosaltres, les llenties nedaven en un
brou claret enriquit pels cuiners
aragonesos amb herbes i restes dels horts del poble. Les olives caigudes del
arbres, negres, ens feien els postres de cada àpat i torna d’aglans torrades el
vespre. Les olives verdes les trencàvem i les fèiem remullar en un safareig d’aigua
corrent on ens anàvem a banyar cada dia, fins a l’hivern. Amb el nostre caporal
de Tarrassa, en Josep Molet i Gual que crec que era amfibi, no es perdia una
ocasió de xarbotar.
Vam retrobar
Barcelona, la família i els veïns, tan amatents, amb l’emoció que endevineu ;
les dotze raccions de soldat van caure bé. El pare continuava fent torns a la
central tèrmica del Paral.lel que era un objectiu militar de primera. A casa de
quan en quan rebien una mica de farro d’Olot i algun bocí de cansalada ; no
tenien accés a l’estraperlo. No es queixaven de compartir la sort comuna dels
barcelonins aprimats i capficats per la situació de la guerra i pel preu en
homes que pagaven per allò de « Resistir
es vèncer ». Al voltant meu, barri obrer, encara aixecaven el puny.
La meva germana Rosita que ja tenia
tretze anys l’havien enviat a Olot per mor dels bombardejos. Tenia moltes ganes
de veure-la, així com a la iaia Rosa i tota la família. Erem una pinya. Vaig
decidir de fer-hi un salt. El Manel Trullols em va acompanyar i poc ens
pensàvem ningú que la nena que va conèixer seria la seva dona, anys després, de
retorn de captivitat i que tindrien per fruit tres nois ben eixerits.
|
R |
etorn a la
companyia i a la monotonia de les
guàrdies de dia i de nit. Vetllades a la barraqueta vigilant a la llar de foc
el xusco i les glans torrades. Sense cap novetat, em recordo d’en Juan Salido.
Era completament sord i com a voluntari
no va passar cap control mèdic que l’hauria enviat a casa. Alguns de nosaltres,
entremaliats, quan anàvem amb ell a buscar el ranxo, de sobte miraven enlaire i
feien el gest de llençar-se a terra com si xiulés un obús; ell, manyac, s’hi
llençava amb tanta bona fe que aixô feia riure els burletes i enrabiar-nos els
altres.
Un vespre,
el 7 de novembre precisament, ens va contar la seva nit a Madrid, feia dos
anys, quan veia la gent fugint desorientats sota les canonades i les bombes ;
ell no ho sentia ni sentia les crides angoixades de la ràdio perô en tenia
esment per les cares que veia. « Vaig
baixar al carrer i vaig seguir una rècula d’homes de posat determinat, sense
armes, fins a
|
I |
aquí comença el « conte de Nadal » que us
vaig oferir pels seixanta anys d’aquelles fetes. Aquest 23 de desembre, abans
que despunti el dia, estic de guàrdia. La nit és clara i en el cel, molt
brillant, l’estel del matí. Al fons de
la vall estreta i pregona, l’aigua de la presa de
Aquí dalt
tot està en calma. Només els llums dels camions que remunten el riu, a l’altre
costat, traeixen la presència dels altres.
Ben lluny del nostre abast. A mà dreta, allà dalt, es retalla en el cel
la silueta llòbrega de Fontllonga, el poblet on nasqué la meva àvia
paterna, on m’ha portat l’atzar de la
guerra. No hi queda ningú, ni veïns ni soldats, car no hi ha carretera, només
camins de mula i la conca abrupta el protegiria de la guerra si no fossin
algunes canonades que l’han desfigurat, inútilment tanmateix.
Rumio els
records recents d’un permís a Barcelona per a reveure els pares i amics i fer
un salt fins a Olot amb el Manel per abraçar la meva àvia, l’altra, i la meva
germaneta Rosita.
Aquí només
ens estem una dotzena d’homes i el tinent. De dia, ni tan sols hem de fer
guàrdia. A la nit, per torns, anem un centenar de metres més avall per vigilar
i protegir el notre campament. Els matins baixem fins al safareig proper amb el
nostre caporal Josep, boig per l’aigua, que ens convida a capbussar-nos dins de
l’aigua molt freda, just el temps, per a nosaltres, la seva esquadra, de
rebotar sobre la vorera i assecar-nos a corre-cuita.
Ens allotgem
en unes « xavoles », un esvoranc a la paret del bancal i una teulada
de branques i terra, sota les oliveres i alguna alzina del veïnat. La nostra
tasca principal és recollir les olives madures caigudes dels arbres i algunes
glans que torrarem el vespre a la llar de la cabana, per millorar la teca, molt
frugal, creieu-me !
Una mica més amunt, hem heretat, a l’arribar,
d’una cinquantena de
metres de
trinxera-refugi elemental que no necessitem ocupar. Més enrere,
prou lluny, hi
ha una casota enderrocada on faig de « milicià de la
cultura
honorari » i ensenyo a llegir i escriure a uns quants
camarades. Es prop
d’aquí que s’estan els meus companys Manel i Joan,
en un altre grup de la
secció. El Salvador, ell, és enllaç d’una
altra secció, més amunt i més enllà.
Acabada la
guàrdia el dia es lleva, i penso en el pantaló d’hivern, massa gran, que m’ha
tocat, i que el Joan, sastre jove, m’ha d’arranjar ben aviat, ja que el fred
arriba a gambades.
Només entrar
al cau, la terra es posa a tremolar, els canons peten a prop, els obusos cauen
sobretot damunt del poble i saltem tots
cap a la trinxera. Un fusell i cent cartutxos, en dos paquets, entre pell i
camisa. En Porcar, ell, porta el fusell metrallador txec que va estrenar
brillantment pel maig
Davant
nostre, no res. Sí, alguns homes avancen, fora del nostre abast, entre les
oliveres. En canvi tot el poble fumeja i aviat una pluja de bales ens cau
damunt venint d’allà dalt. Primerament, els trets son escampats peró ara ens
prenen d’enfilada. A la meva esquerra, el tinent Pardillo remuga quelcom,
titubeja, i cau d’esquena, una segona bala en el cap. A la seva esquerra, un altre
camarada, tocat, cau també. A la meva dreta, en Porcar i l’Agustí, ajaguts,
morts o ferits, ho sabrem més tard. Pel que fa a tots els altres, amb el meu
company Creus, seguint les darreres instruccions del nostre tinent, sense
defensa, rodolem rostos avall cap al fons de la conca i després ens llancem cap
al turó on s’està el grup d’en Salvador, allà dalt.
Quan hi
arribem, el canoneig i el tiroteig semblen apaivagar-se. Algunes granades i
trets dispers i la muntanya retroba la serenitat. Ens comptem i l’estrall és
important: no tenim capità, el grup d’en Joan i del Manel han pres un mal camí
i els han vist caure presoners. De fet, només el nostre grup ha estat en
contacte.
Els dies són
curts. Esperem que es faci de nit i tornem sense fer soroll cap al poble.
Creiem que no deuen pas ser molts per haver travessat el riu, més estret cap
amunt, vorejat per l’espadat que
semblava inaccessible i que no podiem cobrir, esclarissats per mor de la
batalla de l’Ebre i de la travessada del Segre. Peró tenen grans mitjans,
l’artilleria de muntanya i els morters que mai no hem tingut.
No hi fa res
! Estem molt a prop, els sentim cantar i beure i abans d’apercebre’ns ja
llencen grapats de granades defensives i ràfegues de metralladora que xiulen
per damunt nostre. Manifestem la nostra presència, redobla el foc, i retornem
al nostre turó.
Es negra nit
quan la intendència ens reparteix per endavant el sopar de Nadal. Unes galetes, un bocí de turró i un glop del
nostre xampany. Dormir per terra, esgotats per la vetlla i per l’emoció.
L’endemà,
ens fan aplegar més endarrera el que resta de la companyia. Només una
sotragada: un obús cau a dos o tres metres, s’enfonsa dins de la terra i no
esclata! Ens plantem prop
d’un boscatge, en un prat ; hi passem la nit.
A la
claredat de l’alba, estem en plena boira. N’aprofitem per aixecar-nos i estirar
braços i cames. S’escampa la boira i un espetec de metralladora ens fa ajupir
de bocaterrosa. Tot el sant dia l’hem passat sota el foc d’una màquina
emplaçada en un pujol, allà dalt, sense poder moure’ns, ni nosaltres ni ells.
Recordo que el carter, arrossegant-se, m’ha portat una carta amb una petita
foto « record de la teva germana ».
Una llàgrima no enceta el coratge.
Ja és ben de nit quan l’Antolín, un
jove comandant, ens ha vingut a trobar i ens ha explicat que hauríem de
desallotjar la metralladora per a dominar aquest indret. Ell
al davant, en la foscor, ens hem enfilat muntanya amunt, en silenci. Només
Antolín té una granada. Prop del niu l’hem envestit amb grans crits per a impressionar-los,
astúcia que altres vegades ha reeixit.
Ai, més ai, aquest cop ha fallat ! Davant
meu, el comandant ha rebut de ple una ratxa i s’ha desplomat. A ras de terra,
amb un company hem provat d’arrossegar-lo a cobert, peró ja és mort ; hem
recuperat la seva pistola i hem davallat a tomballons, a cegues. He fet un salt
de l’alçada necessària i suficient per a
fer voleiar el passamuntanyes de llana que portava enfonsat fins a les orelles.
L’aixopluc d’un caminet ens ha tornat cap a la companyia.
Per a evitar
el parany de la vetlla, ens hem reagrupat una mica més lluny. Tenen els mitjans
per a conservar la iniciativa i només podem frenar la seva progressió pel sol
fet de la nostra presència.
Estem en
plena muntanya, limitats a l’esquerra per la confluència del Segre i de
Per
tant, no cap pànic. Els
joves ens hem portat bé, amb els grans que ens donen exemple i ànim, amb poques
excepcions. Hem cedit pas a pas, vuit o deu kilòmetres en dotze dies. Tanmateix
algunes pèrdues. Comana els restes de la nostra companyia el sergent Molina, un
anarquista vingut de França, voluntari a defensar
|
E |
l matí del
31, estàvem una mica a l’oest d’Artesa de Segre, prop de Baldomar. Asseguts,
protegits per davant per un bancal, ens han repartit el panet i el got de vi
que eren el nostre esmorzar i el sopar de la vetlla. Recordo que per primera
vegada he vist avançar per un camí enclotat dos dels nostres tancs rodejats
pels tirs dels artillers de l’altre costat.
El sergent
Molina m’havia près al seu costat com a secretari i segurament també una mica
per a protegir-me, jo crec. Erem tan joves i ell irradiava un coratge tranquil.
Ens estàvem dos bancals al dessota dels nostres companys, amb els sanitaris i
els enllaços.
De cop, un
obús va caure entre els tancs i nosaltres, a una vintena de metres. Ens vam
llençar a terra i vaig sentir un cop al genoll esquerre. Ferit. La llitera
estava aquí però de moment podia caminar i un xicot em va acompanyar fins al
primer socors una mica al darrere. Bon dia, una bena i cap a l’ambulància, on
m’havia precedit el barber, alumne meu per cert, i dos altres companys
malferits.
Quina
impressió més corprenedora quan a dos o tres cents metres d’on era de cop i
volta estàs com absent de la guerra ; una altra vegada ja havia sentit aquesta
sensació de veure la guerra de lluny, com al cinema.
D’allà al
triatge, a Gos, sobre un turó,
benvingut, una racció de sèrum antitetànic i un entrepà de sardines. La
cama ja està rígida i el genoll inflat.
El vespre, ja sóc a l’hospital de Calaf, sopa de llenties, un llit i una
son de plom.
|
A |
l
despertar-me, em trobo invadit pels polls, submergit, imploro la infermera per
a fer-li veure que estava net a l’arribar. M’envia a la dutxa i em dóna roba
interior neta. Per damunt porto un pantaló greixós cedit per un cuiner, en lloc
del que en Joan m’havia d’arranjar. Ignorava que el portaria fins a França.
Detalls, peró en un conte els detalls comptent.
De Calaf, el
primer dia de l’any 1939, un tren sanitari em va portar a Caldes de Malavella
on l’Hotel Termal servia d’hospital. Una curta escala a l’estació de Barcelona
em va permetre de telefonar a un veí de casa per a poder donar, als meus pares
i als dels altres quatre companys, les darreres noves conegudes. Això us
contava a la memòria dels meus estimats companys Manel Trullols i Joan Monclús
que ens han deixat fa poc i també de tots els altres, molts. »
Diuen any
nou, vida nova. I tant ! A Caldes de Malavella, « le Vichy catalan »,
molts ferits, pocs metges, m’han fet una ràdio del genoll i després, una vegada
cada dia, una « cura seca », sulfamides crec. De moment és tot.
Encara no puc plegar la cama, perô puc caminar mig garratibat.
Enraonem.
Alguns aprofiten del control més lleuger del diumenge per fer un salt fins a
casa. Vols venir amb mi ? L’estació no està gaire lluny i Barcelona és a no
gaire més d’una hora. El tot és baixar del tren abans de l’estació de França
perquè no t’aturin. Al Clot va bé, hi ha
un autobús que va a Sants. Mes ai, per mesura d’economia, han suprimit moltes
parades i haig d’amenaçar el cobrador de llançar-me en marxa si no es para al
carrer Riego, prop de casa. No és pas
lluny, he de travessar la plaça d’Osca on els nois futbolistes que ens han
rellevat m’han reconegut de seguida i em fan una escolta que em precedeix a
casa. Camino poc a poc i ja tot el veïnat és al carrer, la mare i el pare els
primers. Els pares d’en Joan, oncles del Salvador, la seva germana, la cosina,
les noies de la meva edat… Els
nois no, absents naturalment.
Amb les abraçades quin reconfort! Explica-ho
tot una vegada, dues vegades, a la família del Manel, del Joan, del Salvador,
tracta com pots de tranquil.litzar-los,
ja que les noves del front no són pas bones i el què puc donar dels companys és
poc.
Tractat com
un rei en aquest temps d’escassetat, a cada casa troben una llaminadura per
donar-me i m’omplen les butxaques . Cal marxar per ser a l’hora de la crida del
vespre. Sense problema.
|
L |
a setmana
seria monòtona si no fos la lectura dels diaris que ens té inquiets, és poc
dir. El diumenge següent, els pares i Carmen, la meva veïneta, han vingut a
veure’m a Caldes per passar unes hores junts. M’han portat una motxilleta i dos
llibres catalans de la part del meu amic Màrius López de Rozas. No tornaré a veure els pares fins onze
anys més tard a Perpinyà i fins divuit anys després a Barcelona.
L’estació de
Caldes era una mica apartada del poble i hi anàvem a prendre notícies als trens
de refugiats que passaven. El 23 de gener ens van dir que els franquistes
havien entrat a Barcelona. Quina sotragada ! L’endemà matí ens diuen que
ja no hi ha metges i ens aconsellen, els que poguem, de marxar cap a Girona, a
peu, és clar.
Una parada,
aquí tinc una gran emoció, ja veureu per qué. Hem sortit a la tarda, en dejú, via amunt, tots cinc a qui
més coix. Al primer pas a
nivell hi ha una dona al pas de la porta : « Pobres noiets, on aneu ? Que heu dinat ? Entreu ! » A la
cuina puja una flaire de cansalada fregida. Tres ferits ja són a taula. Un bon
plat de farro i un tros de pa. Què val més el menjar tan escàs o el doll de
tendresa que ens dóna aquesta guardabarrera i les llàgrimes que ens dona per
torna? Aquests moments us marquen per tota la vida, us ho puc ben dir ! Quantes
vegades he provat de fer el que cal par amortitzar el meu deute. I encara hi
estic amatent !
Via Girona
l’estació de Riudellots. Alguns
vagons oberts, l’un amb sacs de sucre foradats. Omplo la bossa,
sempre podrem matar el cuc. A Girona ens diuen que l’endemà hi haurà un tren
sanitari cap a Figueres. Sucre i dormir per terra embolicat en una flassada
d’hospital que vaig fer bé d’anar guardant. Es veritat i poc a poquet, amb
moltes parades inexplicables, amb els avions amunt i avall al damunt, vam
arrivar a Figueres. L’hospital, a un centenar de metres, és l’Escola del
Treball. Una bona racció de llenties i per postres alerta aèria. « Baixeu a la cava, ràpid ! »… Punts
de suspensió, pel miracle : quan passo
davant de la porta del pati i baixo el primer esglaó, un gran xiulet i un corrent
d’aire enorme em fa trontollar. D’esma, trec el nas a fora i arran de la paret
veig un gran forat que treu polsaguera.
Aquesta bomba no ha esclatat !
Una altra,
sí, ha devastat el quiròfon i aixafat metges i ferits. Ens proposen
d’allunyar-nos i fer-nos curar on poguem. Fent proves arrivem a Vilajuïga (on
mira per on hauria pogut creuar una nena que es deia Conchita Del Bosque amb
qui em vaig casar uns anys més tard). Un tren sanitari havia de recollir-nos
per anar a Port Bou, a
L’endemà ens demanen qui vol anar a
l’hospital. Tots cinc som voluntaris i un camió ens porta … a
l’Escola del Treball de Figueres. Mateix
tractament mèdic. La ciutat està curulla de refugiats de totes edats i
estaments. Surto per a trobar premsa : només un petit full de
« Treball ». Males notícies i alertes aèries. Pel carrer trobo dos
xicots veterans de la companyia, en M. i l’A., de Tarrassa. Han deixat la
unitat cap a la banda de Ripoll i me’n donen notícies. Creuen haver ben fet de
desertar, és allò del « lliure
pensament » ?
|
A |
quest
divendres, jo crec, el 3 de febrer, segur, l’alerta no és falsa. Els avions
sobrevolen la vila i corro a ajuntar-me amb els amics. Les bombes comencen a
caure i la tronada no s’atura ni un moment. Pobra Figueres, aixafada ! Sortim
de l’hospital per a intentar fugir de la ciutat, ajaguts per terra a cada
xiulet, uns pasos endavant entre els núvols de fum i de polsaguera i una altra tombarella …
Jo havia
llucat la carretera d’Olot, on tenia família, la vam emprendre encara que fos
llunyana. Al fer-se fosc vam tirar camps a través fins a una masia on ens van
oferir teca i allotjament. L’endemà ens proposen de quedar-nos a esperar els
« nacionals », no us passarà res, perô la canonada que s’apropa ens
aconsella de marxar. Així, cada matí, aquest soroll ens desperta i tirem amunt
cap a Darnius i Agullana, per etapes, fins a
Una
curiositat : en el coll, que crec que és a una certa alçària, hi han fet una
estela on diuen que « per aquí va
passar el govern republicà espanyol, etc. » No sé quin dia podia ser
ja que nosaltres només vam veure alguns soldats esgarriats i la columna de la
qual us he parlat, ni com van fer per anar a peu fins a Les Illes, primer
poblet francès ; no hi havia altre camí que el que feien les petjades dels
gendarmes i d’alguna mula. Vam baixar amb els soldats que anaven dipositant les
armes, sempre ordenadament, o sigui que de pànic res, no venien fugint. El
Salvador va passar aquells dies amb la brigada, sempre plantant cara, per
Puigcerdà i va anar a petar al Vernet d’Ariège per començar.
A Les Illes, nosaltres, ferits, i alguns
soldats en mal estat, vam tenir dret a un petit autobús que ens va portar per
Maureillas fins al Voló.
|
A |
ra m’escau
de mirar enrera i recordar el meu bon amic de l’Escola, en Josep Masvidal
Claveria que va morir a l’Ebre. A en Francesc Subias que tot just mobilitzat va
morir en el bombardeig del tren que el portava al front. I a tants altres que tinc presents i de
qui no vaig conèixer la sort. Ara m’agradaria creure que ens podriem retrobar a l’altre
món. Per si de cas, jo ja els trobo ara mateix i ens abracem i em reconforten.
Em dono
compte que tot garlant he oblidat de parlar més dels meus pares i no és que no
els tingui presents. Els hi dec un homenatge. Tanta il.lusió que tenien sobre
aquest fill saberut i em van veure marxar cap al front com si res i sense
fer-me cap retret com si fos, i era, cosa natural del que m’havien ensenyat i
del que havia après . El pare passava ara les nits a la central tèrmica a
remoure carbó i la mare que va tenir el coratge d’acompanyar-me fins a
l’estació, tots dos amatents a les noves de cada dia, esperant rebre alguna
carta meva, testimoni de que encara era viu quan vaig escriure la carta. I no
exagero gens. Uns vint dies de descans i altra vegada l’allunyament per molts
anys i l’angúnia sempre present. I algunes bones ànimes que deien « el vostre fill us ha deixat… ». Mai
no ho van pensar ni ho van deixar dir.
|
A |
quí ha de començar
una segona part que arriscaré d’escriure,
encara que com deia Cide Hamete Benengeli, segons don Miguel de Cervantes,
« nunca segundas partes fueron
buenas ». Que no va ser el seu cas amb el Quijote.
Més modestament, més ben dit o mal dit,
hi haurà matèria. El Volô, els camps de concentració d’Argelés de
I la vida a França … Treball a
Normandia, fugir davant dels alemanys, munyir vaques per no tornar als camps,
Marsella, treball, clandestinitat, resistència i alliberaciô de Marsella,
Tolosa…
Enric
Farreny i Carbona